Notícies
Ens parla Santiago Castelo del seu llibre ‘La biografia en comunicació política. Claus per a analitzar i dissenyar una estratègia biogràfica’.
03/07/2023
Cada vegada és més comú que els polítics parlin sobre la seva vida i la seva trajectòria, revelant aspectes de la seva vida personal i familiar, anècdotes i moments significatius, moments traumàtics que han estat determinants per a ells o els seus assoliments. Però com ha d'utilitzar-se tot això?
Sobre com es defineix una estratègia biogràfica i
sobre allò que convé comptar i què no, ens parla Santiago Castelo Heymann en el
seu llibre ‘La biografia en comunicació política. Claus per a analitzar i dissenyar
una estratègia biogràfica’.
Aquest treball, publicat per Editorial UOC, està basat en la seva tesi doctoral. El llibre, prologat per Antoni Gutiérrez-Rubí, es va presentar aquest mes de juny a Barcelona.
L'ús de la dimensió biogràfica dels candidats en les campanyes electorals i en la comunicació política, en general, és una estratègia que ja utilitzaven els clàssics. Com s'adapten els principis de la comunicació política tradicional a la dimensió que tenen les campanyes en els nostres dies?
El que estem veient és que, en els últims temps, hi ha
una multiplicitat d'espais i formats en els quals els candidats i candidates expliquen
la seva història de vida. Ja no són només els llibres biogràfics o de memòries,
que, a més, estaven restringits a una mena de líder polític, generalment
consagrat, i tenien una audiència bastant limitada. Ara, aquests relats són
presents en les descripcions de les xarxes socials, en espots o vídeos breus,
en les pàgines web personals, en l'entrada de Wikipedia, en testimoniatges de
familiars i entre molts altres «formats biogràfics». Avui, en general, sabem (o
podem saber) bastant més de la vida dels qui aspiren a representar-nos.
Com afecta el gir subjectiu que suposa la utilització de
la informació biogràfica a l'equilibri entre la comunicació d'un projecte
polític i el lideratge d'aquest?
La personalització política és un fenomen indiscutible.
Té les seves conseqüències negatives, com la possible frivolització del
polític, però també altres efectes positius, com l'augment de l'interès i fins
i tot de la participació en una societat amb alts nivells de
desconfiança i desafecció.
Per a ser considerada com a tal, una biografia ha de
cenyir-se a una recreació fidedigna de fets o cap marge de maniobra per a la
interpretació o l'engrandiment? Quina seria la dimensió ètica del biogràfic?
Tot relat biogràfic, en la mesura que és un record, és
una reconstrucció de fets que van succeir en el passat i una interpretació del
narrador/a, que mai és el mateix que l'actor protagonista, encara que sigui la
mateixa persona. Per tant, no podem esperar que sigui completament fidedigne i,
encara menys, els que circulen en comunicació política i electoral, on
l'objectiu és el de persuadir. És normal, llavors, que es posi l'accent en els
aspectes positius i que es pugui minimitzar algun element negatiu, si n'hi
hagués. L'important, i aquí entra la dimensió ètica, és que hi hagi sempre una
base de veritat. En cas contrari, és altament probable que s'acabi descobrint
la mentida i el mal reputacional i l'impacte d'aquesta en la pròpia vida és
altíssim.
Ha tingut el privilegi de comptar amb Antoni
Gutiérrez-Rubí per a prologar ‘La biografia la comunicació política’. Ell
considera que les trajectòries biogràfiques són “eloqüents, reveladores i
exemplars”; però no tothom és Nelson Mandela o Lech Walesa. Totes les
biografies són susceptibles de ser utilitzades com a capital polític en la
comunicació electoral?
En l'era de la personalització, la biografia del candidat
o candidata és un actiu. Sense dubtes. Vull rescatar una altra idea d'Antoni,
que em sembla clau per a explicar el que vull dir: «La ciutadania creu que,
així com es comporten els seus representants en la seva vida personal, així són
(o seran) en la vida pública». La biografia és, llavors, informació d'interès
per a l'electorat, ja sigui que els arribi en format espot (controlat) o en un
perfil que ofereix un mitjà de comunicació (menys controlat). Evidentment, hi
ha biografies més riques que unes altres i candidats o candidates que realment
tenen poc per a comptar. En el llibre presento un protocol que busca donar
algunes pistes i eines per a identificar les millors històries i contar-les de
la millor manera possible.
Quines narratives biogràfiques connecten millor amb el
públic?
Crec que, probablement, la narrativa biogràfica més
potent és aquella que anomeno «memòria traumàtica», que és el relat de la
superació d'un episodi dolorós, com l'accident que va sofrir la família de Joe Biden,
el segrest de Maurici Macri o l'assalt que va deixar a Lenín Moreno en cadira
de rodes. Són relats que humanitzen al candidat (que sofreix com qualsevol de
nosaltres) i, al mateix temps, els presenten com a persones fortes i
resilients, capaces de superar una situació límit.
Quines narratives biogràfiques s'utilitzen a Espanya i
quins punts de connexió existeixen en les que es desenvolupen en les campanyes
electorals en altres països, com els Estats Units o França, per exemple?
Hi ha diversos factors que influeixen en el grau de
intimització, que és la presència d'informació biogràfica en política. No és el
mateix, per exemple, un sistema presidencialista que un parlamentari. Tampoc un
ecosistema mediàtic, que està acostumat a publicar sobre la vida privada dels
líders polítics, que un que és més reticent, com el francès. En les campanyes
espanyoles sol haver-hi pocs relats sobre la vida familiar i amorosa de les i
els candidats, però potser una mica més sobre els orígens familiars i la
trajectòria professional prèvia. En el llibre analitzo els casos d'Ada Colau i
Juanma Moreno.
En el llibre es defineixen tipologies de narrativa
biogràfica i compara models a partir de ‘valors de intimització que s'utilitzen
en cadascun d'ells. Passat i família semblen ser categories comunes per a
explicar la vida privada dels polítics: quines altres categories són
essencials, des del seu punt de vista, per a desenvolupar una narrativa
biogràfica estratègica i efectiva?
Una altra narrativa biogràfica bastant recurrent és la de
currículum vitae, que són els discursos sobre la formació, experiència i
trajectòria professional. Són relats que, per regla general, contribueixen a la
presentació del polític/a com algú competent i idoni. És un tipus de narrativa
que solen emprar els candidats outsiders per a, justament, posar en
valor la seva trajectòria no-política.
La narrativa biogràfica canvia d'acord amb l'evolució del
candidat. Ho veiem clarament amb l'exemple d'Ada Colau, que inclou en el llibre
com a exemple de dues tipologies diferents de narrativa biogràfica: de ser
considerada una outsider per la seva procedència extra política a haver de
justificar el seu estil de vida, en ple exercici del seu càrrec institucional.
A quina narrativa biogràfica hauria d'obrir-li les portes Ada Colau en aquesta
nova etapa?
Qualsevol estratègia biogràfica depèn dels objectius polítics que es persegueixin, del context i, també, de la imatge prèvia (vegades en forma de prejudicis o estereotips) que existeixi sobre el candidat o candidata. Els relats biogràfics no es construeixen des de zero, sinó a partir de i en relació amb una imatge instal·lada en l'opinió pública. Per això, en les primeres campanyes de Colau, va prevaler la narrativa de currículum vitae amb la qual buscava mantenir viu el record del seu passat activista. Ara, encara que és molt difícil preveure-ho sense conèixer les seves intencions, probablement optaria per un relat que posés en valor la seva gestió i l'experiència guanyada en aquests anys.
