Notícies
"Si volem desar informació digital, l'hem d'envasar en un recipient que aguanti bé el pas del temps"
16/06/2022
Font:
Entrevista a Jorge Franganillo, docent i investigador expert en formats digitals, documentació audiovisual, màrqueting de continguts i SEO; doctor en Informació i Comunicació per la Universitat de Barcelona (UB).
Jorge Franganillo és professor de la Facultat d'Informació i Mitjans Audiovisuals de la UB, on participa en diferents grups de recerca. Així mateix, ha fet de docent en diverses universitats d'Alemanya, Croàcia i la República Txeca.
L'autor aborda a Formatos digitales (UOC, 2022) l'ús que fem de la nostra informació i documentació digital, seguint el fil del primer treball, Gestión de la información personal: integración mediante el correo electrónico (UOC, 2018). Si en aquella obra s'endinsava en per què convé gestionar la informació personal, en aquesta novetat editorial se centra més en com s'ha de gestionar i quines decisions s'han de prendre a l'hora de triar el format més adequat.
La informació que processem és com més va més digital i la gestió d'aquesta informació a través de diferents formats creix en el nostre dia a dia. Per què ens hem d'alfabetitzar en coneixement digital com ho vam fer en el món analògic?
La tecnologia
digital exigeix un aprenentatge continu, que va més enllà de saber fer servir
algunes eines i programes. Tenir una bona competència en el maneig de
documentació digital pot enriquir la vida quotidiana i
pot millorar la nostra capacitat crítica en informar-nos. Entendre,
per exemple, l'anatomia d'un vídeo o d'una imatge digital després ens ajudarà a
saber on cal mirar o a quines proves cal sotmetre'ls per verificar el
contingut i determinar si és autèntic o es pot haver falsejat.
Adoptar un format digital incorrecte en gestionar un document pot comportar pèrdues irreversibles. Ens en pots indicar algun exemple?
En emmagatzemar imatges, àudios o vídeos, els formats digitals s'han de triar amb una cautela especial. Contenen informació que està codificada digitalment, la qual cosa implica grans volums de dades, i per això s'han ideat algorismes de compressió que rebaixen el pes final d'aquesta imatge, àudio o vídeo. Es tracta de formats digitals que codifiquen el contingut amb pèrdues de qualitat i informació a propòsit , però que en la difusió per internet resulten assumibles perquè preval la fluïdesa i la rapidesa de la seva difusió enfront d'altres factors.
En un altre context, no obstant això, podrien ser pèrdues
inacceptables. Això explica, per exemple, que els qui es dediquen
professionalment a la fotografia digital triïn fer les seves fotos en els
formats coneguts com a RAW, que retenen tots els detalls de la instantània
original sense cap pèrdua de qualitat associada al processament.
La cinta VHS de vídeo, el casset, el CD..., entre altres suports, es van extingir en el seu moment. Podria passar igual en el món digital? Hi ha obsolescència en els formats com va passar amb els aparells analògics?
Per descomptat. Si avui ja resulta difícil accedir al
contingut de certs formats de fa vint o trenta anys, com WordPerfect o
RealMedia, qui ens assegura que, en el futur, en aquest mateix termini de
temps, podrem accedir a la informació que generem ara? Els formats digitals,
encara que no depenguin d'un suport físic en particular, també tenen unes
expectatives d'ús incertes. Per aquesta raó,
és clau evitar, en la mesura que sigui possible, casar-se amb formats digitals que
depenguin d'un programa o d'un maquinari molt específic
o que estiguin afectats per patents de
programari
. Un cas molt il·lustratiu d'aquest problema va ser el sistema
Photo CD de Kodak.
Per contra, quina ha estat la clau de l'èxit d'alguns formats de text com l'SMS, el PDF o el Word per sobreviure tants anys?
Són els mateixos factors d'èxit que avui afavoreixen que
certs formats més actuals pervisquin també en el futur. El que és desitjable és
que els formats hagin estat
adoptats per
una comunitat d'usuaris àmplia i que siguin oberts
, és a dir, que
l'estructura interna estigui descrita de manera pública i que, a més, l'ús que
se'n faci no estigui condicionat per patents de programari. Així, qualsevol
programador podrà desenvolupar amb total llibertat aplicacions capaces de
llegir-les i manipular-les, la qual cosa és una manera de perpetuar aquest
format digital. Hi ha més factors, però sobretot aquests expliquen per què formats de text com PDF, HTML, el text pla dels SMS i dels
tiquets de compra, o els documents de Word, fa tants anys que estan entre
nosaltres i tenen avui encara garanties de perdurar molt de temps.
Ja que esmenta el llenguatge de text HTML, qui té un blog personal o professional o l'editor de continguts d'una web corporativa es poden familiaritzar amb aquest format més fàcilment del que a priori pensem?
Sí. Ja des que es va crear, l'HTML, juntament amb el
llenguatge XML, estava pensat per gestionar continguts amb
una sintaxi molt
senzilla
perquè les màquines poguessin interpretar fàcilment el contingut i
perquè als humans també ens fos molt fàcil estructurar-lo. I això és, sens
dubte, una de les claus de l'èxit d'aquest format.
Alguns formats com els codis QR semblaven anar gradualment en desús, però la pandèmia de la covid els ha ressuscitat. Quins avantatges presenten respecte a altres sistemes de codificació de dades?
Als codis QR, que són l'evolució natural dels
omnipresents codis de barres, amb prou feines se'ls feia cas fins que va
arribar la covid. El nou escenari al qual ens va portar la pandèmia en un
primer moment va donar un impuls a aquestes matrius de punts que ens donen
accés a qualsevol contingut digital sense tocar res. A causa del confinament i
de les restriccions de mobilitat, vam veure
un renaixement dels QR, que va ser
paral·lel al que van experimentar els pòdcasts, les videoconferències, els
vídeos i les retransmissions en
streaming…, i sembla que ja no hi ha
marxa enrere.
Què són les metadades i per què són tan importants per a la preservació digital?
El que fan les metadades amb més o menys detall és
descriure el contingut d'un document: aporten informació administrativa,
tècnica i estructural, i també poden informar sobre propietat intel·lectual.
Tota aquesta informació, quan existeix, facilita un propòsit triple:
identificar el contingut dels documents,
facilitar la seva cerca i trobada, i millorar la gestió de les col·leccions
digitals
. Resulten molt útils en tota mena de fitxers, fins i tot en els de
les nostres col·leccions personals. Per aquest motiu, les metadades han de ser
abundants. Al cap i a la fi,
el valor de
l'objecte digital augmenta com més metadades es consignen
, perquè
així es faciliten operacions massives de cerca, selecció i organització.
L'emmagatzematge d'informació virtual en el que coneixem com el núvol és més eficient que qualsevol suport físic, dispositiu USB o memòria extraïble?
Alguns confiem més en aquest servidor remot virtual que és el núvol que en les memòries extraïbles, que s'espatllen o podem perdre. El núvol és una opció molt versàtil per compartir fitxers , i a més ha augmentat les possibilitats d'accés a la informació personal, de la qual procura mantenir la integritat. Per exemple, en un bloc de notes digital, com pot ser Evernote o Google Keep, es poden anotar idees, que després es poden recuperar i modificar de manera remota des d'altres dispositius que estiguin connectats a internet, i la sincronització automàtica hi és clau.
Però el núvol
també té les seves mancances, quant a disponibilitat i seguretat de les dades
.
La informació és vulnerable, s'allotja en un servidor remot i, per tant, és
susceptible d'atacs. I si el proveïdor de serveis tanca de manera sobtada, com
va passar amb Megaupload, això ens pot portar a perdre tota la informació.
La millor solució continua sent fer còpies
de seguretat periòdiques.
Per què recomanes a manera de conclusió fer servir formats sostenibles: oberts, lliures de patents, amb metadades abundants i d'acceptació generalitzada?
Desem informació que considerem que ens serà útil en un futur: per això l'hem d'envasar en un recipient que aguanti bé el pas del temps i que a més estigui ben etiquetat . Recorro a aquesta metàfora de l'envàs perquè els formats digitals són el recipient que conté, preserva i informa igual que un envàs embolica, conserva i identifica aliments dels productes. Cada format està dissenyat amb unes propietats tècniques que el fan idoni per a certes situacions d'ús.
Què ens interessa llavors? Fer servir
formats oberts i lliures de patents perquè, com que són lliures de finalitats
comercials, es propaguen amb més facilitat
. I si el format, a més, es fa servir
de forma generalitzada, serà poc probable que es torni obsolet i impulsarà que
el mateix mercat produeixi moltes més aplicacions per crear, manipular i
representar fitxers emmagatzemats en aquest format. I, si admet metadades
abundants, permetrà fer cerques ràpides i operacions de selecció i
organització.
